Aquest
any, amb motiu de la celebració de la Festa de la Llengua Materna a
Badia
del Vallès, volem donar a conèixer la vida i l’obra de Paco
Candel, un
escriptor
immigrant que no es va cansar de dir que “la integració passa per
la
igualtat
i el respecte mutus: catalans i immigrants es necessiten”.
Ell
sempre deia que a Catalunya hi cap tothom i de català n'és tothom
que
en
vulgui ser.
El
franquisme va voler fer de la llengua catalana una barrera: en va
prohibir el
coneixement
i l'ús públic. Es va convertir en una barrera per als mateixos
catalans,
que només el podien aprendre i parlar en l'àmbit privat i, encara
molt
més,
per als castellanoparlants arribats a Catalunya en importants allaus
immigratòries,
que no tenien pràcticament accés a la llengua i que el
franquisme
volia posicionar en contra o en la més absoluta indiferència de tot
el
que
significava llengua catalana o sentiment de país.
Sense
cap mena de dubte, Paco Candel va ser qui primer i amb més autoritat
va
denunciar aquesta maniobra del franquisme i va marcar el camí per a
la
integració
a Catalunya de la immigració.
Ell
va apostar per fer de la llengua catalana el vehicle d’integració
de la gent
que
arribava de fora, sense que això signifiqués en cap cas, la
renúncia a la
llengua
i a la cultura pròpies, sinó la possibilitat d’integrar-se a la
terra que els
acollia.
Però
qui era Candel?
Candel
és un dels escriptors més reconeguts del nostre país. Va arribar a
Catalunya
l’any 1927, quan només tenia 2 anys, procedent del Racó d’Ademús,
una
comarca de parla castellana del País Valencià.
El
seu primer sostre va ser el d’una barraca a Can Tunis, a la
muntanya de
Montjuïc,
on el seu pare treballava picant pedra. Poc temps després, la
família
es
va traslladar a les Cases Barates, en el mateix barri de Can Tunis.
Un barri
on
es concentrava la població immigrant que arribava en gran part del
sud
d’Espanya,
amb l’esperança de trobar feina. Candel va fer veure a tothom que
calia
millorar les condicions de vida de les famílies que hi vivien.
Va
dedicar la seva vida a posar veu “als sense veu” i a col·laborar
amb
associacions
que atenien i ajudaven persones sense sostre. Candel era un
home
compromès.
La
seva producció literària i periodística és una denúncia que
convida a la
reflexió
i una eina indispensable per conèixer la Barcelona del franquisme.
Acabem
de celebrar els 50 anys de la publicació del seu llibre més
conegut, Els
altres
catalans, on Candel explica la problemàtica de la forta immigració
que va
rebre
Catalunya durant el període de l’expansió industrial a la
postguerra.
Publicat
per primera vegada l’any 1964, va tenir un gran ressò i un fort
impacte
social
pel plantejament d’una situació que fins aleshores no havia estat
tractada
d’una
manera oberta.
Ell
va ser el testimoni directe de la gent, dels ambients, dels problemes
i de les
inquietuds
de la Catalunya suburbial, de la qual va formar part. Va ser dels
primers
a defensar la idea que els nouvinguts acabarien sent catalans de ple
dret
i que, des del respecte entre totes les cultures, Catalunya seria un
sol
poble.
Al
llarg dels anys, Els altres catalans s’ha convertit en un document
històric
sobre
la immigració a Catalunya de referència obligada que actualment
torna a
tenir
plena vigència amb l’arribada a Catalunya els darrers anys,
d’onades
d’immigrants
de procedència molt diversa i característiques que els diferencien
de
l’antiga immigració.
La
fama que Candel va assolir com a escriptor mai no li va fer oblidar
els seus
orígens.
Paco
Candel, l’home de barba blanca i mocador al coll, va morir l’any
2007 als
82
anys, després d’una llarga malaltia.
Després
d’aquesta introducció, tenim amb nosaltres l’alumnat dels cursos
de
català
per a persones adultes de Badia del Vallès i participants del
programa
Voluntariat
per la llengua, amb qui compartirem les reflexions sobre el llibre i
les idees
de Paco Candel.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada